Pobles diversos amb les seves pròpies cultures, idiosincràsies i llengües, sota un mateix REI, sota una mateixa CONSTITUCIÓ i sota una mateixa BANDERA, formen la NACIÓ ESPANYOLA.

Pobles d’ESPANYA on es parla CATALÀ.
Pobles d’ESPANYA on es parla GALLEC.
Pobles d’ESPANYA on es parla BASC.
Pobles d’ESPANYA on només es parla CASTELLÀ.

Per entendre ESPANYA, cal entendre i acceptar la seva diversitat.

Si ESPANYA no s’entén PLURAL en la seva unitat, ja no és l’ESPANYA que formen tots els actuals pobles d’ESPANYA. Actualment, la invasió mediàtica des del centre d’Espanya està fent bo el que un dia es va pretendre amb l”una, gran i lliure’. Actualment, hi ha molts als quals els agradaria que ESPANYA fos tan castellana com fos possible. I això no hauria de ser així, perquè és precisament el que la majoria de catalans i, per extensió, bascos i gallecs NO volen ser.

ESPANYA no la formen únicament els pobles de parla castellana, per molt que es considerin l’Espanya autèntica, sinó també els pobles de parla catalana, basca i gallega. Sense ells no existeix Espanya. Sense Catalunya, el País Basc i Galícia, no es pot pensar ESPANYA.

La majoria de catalans i, per extensió, bascos i gallecs no volen separar-se de la resta dels pobles d’ESPANYA. El que sí desitgen és ser ells mateixos i que se’ls permeti ser ells mateixos. Que se’ls reconegui pel que són, per la seva història i per la seva llengua i, així, tots units però no unificats, formin l’ESPANYA de tots. Als qui a Catalunya, Galícia o País Basc se’ls denomina espanyolistes o constitucionalistes, se’ls hauria de dir més aviat castellanistes, per confondre i identificar l’espanyol amb el nacionalisme castellà. Les creixents idees independentistes en alguns, haurien de ser estudiades per saber a què obeeixen, què les provoca i per què es produeixen. Una abraçada és sempre cosa de dos.

Què gran seria ESPANYA si tots els espanyols se sentissin orgullosos de que existeixin a ESPANYA pobles diversos amb la seva nacionalitat, amb la seva història, amb les seves insígnies, amb les seves cultures i amb les seves pròpies llengües i que aquest fet se sabés apreciar com un PLUS d’ESPANYA i no com un fracàs de la unitat nacional.

La constitució espanyola, Article 2 diu:

La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”

La bandera espanyola, assignatura pendent

La bandera espanyola té un problema a Catalunya i al País Basc.

La bandera de l’ESPANYA plural, la bandera de tots els espanyols, ha estat segrestada. No es pot onejar la bandera de l’ESPANYA plural a Catalunya ni al País Basc sense que et titllin de “fatxa”.

Un nen de set anys observava com alguns dels seus amics portaven samarretes de màniga curta amb banderes de diversos països, la nord-americana i la brasilera entre elles —una cosa que segons sembla estava de moda—, i li va demanar al seu oncle que li regalés una samarreta amb la bandera espanyola. “Els meus amics fliparan”, va dir la criatura.

El nen va baixar al parc com una fletxa, orgullós de la seva samarreta, amb la il·lusió que en aquestes coses només hi poden posar les criatures. Als deu minuts va pujar descompost, avergonyit, a canviar-se de roba. El seu oncle el va anar a veure a la seva habitació, i allí estava el noi, plorant i amb la samarreta arrugada en un racó. “M’han dit que sóc un fatxa”, va ser el comentari.

Set anys! Pobra criatura. I no al País Basc, ni a Catalunya, ni a Galícia. A la Màniga del Mar Menor! Província de Múrcia. Definitiu.

Quan es podran eliminar de la BANDERA ESPANYOLA totes les connotacions errònies perquè tots la puguem reconèixer com la nostra bandera? O això ja no passarà mai?

La llengua. Vehicle de comunicació

La llengua a promoure prioritàriament a Catalunya, és el CATALÀ. És lògic que a Catalunya es parli, s’escrigui i s’estudiï en català; al País Basc en basc, a Galícia en gallec; i a la vegada s’estudiï, es parli i s’aprengui a escriure en CASTELLÀ i que es doni l’opció d’utilitzar en l’administració pública ambdues llengües. Protegir la llengua materna de cada poble, és un deure històric.

Els catalans, bascos o gallecs no són espanyols per parlar castellà, sinó que són espanyols per parlar en la seva pròpia llengua catalana, basca o gallega.

Si la Constitució reconeix com a llengües cooficials de l’estat espanyol el català, el basc i el gallec, no hi ha motiu per castellanitzar els noms de les ciutats.

Quin gran pas es donaria en democràcia si tots els espanyols entenguessin una mica de català i de gallec (impossible el basc) i a més de tots ells, inclòs el basc, se sabés, per educació, saludar i pronunciar correctament noms propis i ciutats. Però què difícil serà això, quan la mentalitat de molts és que es deixi morir a poc a poc les llengües cooficials i que a tota Espanya només es parli en castellà.

En la hipòtesi que Felip II hagués establert la capital d’ESPANYA a Lisboa, en lloc de Madrid i la llengua oficial peninsular hagués estat des de llavors el portuguès, els castellans haurien deixat de parlar i conrear la seva llengua castellana? Per descomptat que NO.

Això és el que pretenen els catalans, els bascos i els gallecs, que segueixi viva la llengua que van heretar dels seus avantpassats com a part que és de la NACIÓ ESPANYOLA.

La constitució espanyola, Article 3.3 diu:

La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”