Pere no va ser un cap d’estat. Per petit que sigui, l’estat dóna un rang i uns poders que no són en absolut evangèlics (pensem en Mònaco, que és també un estat petit). Crec que, en aquest punt, el Papa hauria d’assemblar-se més a Pere que a molts dels seus successors, per no merèixer el retret que fa ja gairebé deu segles dirigia Sant Bernard al seu antecessor Eugeni III: “En moltes coses no sembles successor de Pere, sinó de Constantí”.

Pere va ser molt estimat a la primera Esglèsia: quan va estar a la presó es va resar per ell contínuament. Però mai va voler convertir aquesta estima en una nimbe de sacralitat. No es va fer dir Santedat, ni Sant Pare, ni Vicari de Crist, sinó que, a imitació de Jesús, es va despullar del seu rang i va procurar “presentar-se com un home qualsevol”. I quan algú va voler agenollar-se davant d’ell, ho va impedir dient: “Aixeca’t, també jo sóc un home”.

Pere va ser criticat pels primers cristians de Jerusalem. Però no els va excomunicar, sinó que va conversar amb ells.

Pere va tenir les seves vacil·lacions: era intuïtiu i impulsiu, però covard. I en algun moment, per evitar-se embolics, va negar el permís per a l’evangelització dels no jueus que anteriorment havia aprovat. Pau, el cicló, el va criticar públicament per aquest motiu. I Pere va donar una gran lliçó d’humilitat acceptant aquesta crítica i no privant de la paraula a Pau.

El mateix poder de lligar i deslligar que rep Pere, el reben també els apòstols immediatament de Jesús. Pere, doncs, no és res sense el col·legi apostòlic del que és cap, però al que no suplanta.

Li permetrà un dia la cúria romana al Papa ser com Sant Pere?